La culpa és una de les emocions que s’arrelen amb més força a les profunditats del nostre ésser.
És un conjunt de por, tristesa, i no acceptació que s’instal·len en els nostres fonaments, i es podreixen fins que ja no sabem com gestionar-los.
La culpa és poderosa, és forta, i amb l’ajuda de la nostra ment i la memòria fem que creixi i creixi cada vegada més, si no la controlem.
Per a poder desfer-se de la culpa, s’ha d’estar disposat a despullar-se davant la situació, acceptar-la, i abraçar-la amb l’amor més incondicional que hi ha. L’amor propi.
Tots tenim el poder de trasmutar, de fer alquímia amb tot el dolor que sentim dins. Som valents, però la por, a vegades és més poderós i ens provoca un nus emocional que fa que repetim sempre els mateixos patrons, perquè no ens hem enfrontat cara cara amb la culpa.
Vèncer la por, i acceptar la veritat, és la clau. Posar-se davant la culpa i mirar-la als ulls, reconèixer que no som perfectes, que cometem errors i que no passa res, per equivocar-se.
En definitiva, ens jutgem a nosaltres mateixos, i sovint podem ser molt durs.
Respirar, alliberar, perdonar-se, i permetre’s un marge d’error, és el camí.
Perquè dels errors aprenem. Però sobretot aprenem, dels errors que reconeixem.
Mercè Boix
Ceboix