L’acceptació, és el resultat d’un viatge llarg, dur, esquinçador i ple d’obstacles.
Quan reconeixes la teva foscor i descobreixes que també hi ha foscor en l’altre, entens que t’estava fent de mirall.
No hi ha culpables, sinó aprenentatges. No hi ha rancor, sinó compassió, no hi ha engany sinó solitud.
És com despertar d’un malson, on vas caminar descalç, sense roba, sense pertinences materials, i de sobte aflora l’essència del que realment és important.
Netejar-te del dolor, destruir les teves pors, destruir la culpa, destruir el material, i començar una reconstrucció bestialment esquinçadora que fa que coneguis i reconeguis l’essència de qui realment ets.
I és que, quan no et permets ser qui ets, la teva ànima simplement xiscla, crida, et reclama i no sempre, sabem com gestionar-ho.
L’acceptació, és un estat en el qual mires amb els ulls del cor.
Quan arriba l’acceptació de tu mateix amb els teus defectes i virtuts, arriba l’acceptació de l’altre o de la situació viscuda.
I és meravellós veure com de cop, totes les peces encaixen i arriba la comprensió d’una manera brutal i entens que no tots expressem, ni actuem igual, que l’amor s’expressa de mil maneres. I que hem de deixar SER, a l’altre.
L’acceptació et porta cap a la calma, cap a tu, cap als altres, t’acosta a l’amor més pur, et retorna a casa.
Mercè Boix
Ceboix – Febrer 2020